Si pensem en els cultius més comuns del Camp d’Elx, probablement no tenim l'alfals en ment. No obstant això, aquesta herba va ser un element fonamental en tot el nostre entorn rural fins fa relativament poc temps, a més d'un dels més abundants.

La seva finalitat no era el consum humà, però no per això tenia menor pes, ja que estava destinada a alimentar a un amplíssim rang d'animals que es tenien a les cases per l'una o l'altra raó, com aquí veurem.

El cultiu de l'alfals s'adapta perfectament a les condicions del nostre agro, resistint molt bé la sequera, i a més assegura farratge per a diversos anys, podent tallar-se diverses vegades a l'any i tornant a rebrotar constantment. Per tant era un recurs generós, que proporcionava farratge per a tots els animals de la casa i que, a més, era molt beneficiós per al sòl, aportant nitrogen principalment.

Era el menjar principal dels animals de tir: vaques, mules, cavalls, rucs… però també d'animals destinats a la carn com a porcs o conills, per la seva extraordinària aportació de proteïnes. El costum era *fer *herba (‘fer herba’) diàriament, això és sortir al bancal de l'alfals i tallar un feix abundant, que es posaria en les menjadores del corral o en el pessebre de la quadra perquè els animals la consumissin. La seva frescor era tal que existia el costum de no posar-li aigua als conills, ja que de la mateixa herba obtenien la hidratació necessària, pensant que desenvolupaven malalties per excés de líquid.

També trobem que l'alfals se'ls posava als ocells de corral, a les quals, amb la finalitat d'evitar ennuegades, se'ls tallava en trossos més petits amb unes guillotines anomenades ‘*degolladoras’, de les quals el nostre museu conserva diversos exemplars, o simplement amb una *corvilla sense mànec penjada en la paret del corral, amb el tall cap amunt.

L'alfals també s'assecava per a emmagatzemar-la o per a vendre-la, no sols en l'entorn rural, ja que a les cases de planta baixa i pati que abundaven en el nucli urbà, també es criaven petits animals com a conills i pollastres, als quals s'alimentava amb aquesta herba seca.

Per a segar grans quantitats d'alfals s'usava la *dalla, una eina gran, amb un gran tall corb, amb la qual s'estalviava temps i esforç en la sega. També trobem un exemplar a les nostres sales, concretament en l'aspecte dedicat a la trilla.

Si bé aquest cultiu no ha desaparegut del tot del nostre paisatge, és cada vegada menys abundant. Ja no es crien tants animals com antigament a les nostres cases i per tant no és necessària una gran producció d'aquesta herba. No obstant això, trobem que la globalització i els nous hàbits de consum asseguren la continuació de la seva sembra. Dos exemples: una multinacional d'Emirats Àrabs ha invertit en grans plantacions i deshidratadores d'alfals en el Delta de l'Ebre, per a alimentar a les eguades dels països del golf pèrsic; d'altra banda l'alfals és un cultiu molt preuat en l'agricultura ecològica, per enriquir el sòl i per la seva aportació a la conservació de la biodiversitat dels territoris, amén de les propietats del seu germinat per al consum humà: desintoxicant, extraordinari en aportació de vitamines i ric en calci.

Autor: José Aniorte, gestor cultural del Museu Escolar.